Primeres expedicions 2008

Avui han marxat les primeres expedicions de voluntàries i voluntaris a les seves destinacions.
A primera hora del matí, el Joan i la Gemma han partit cap a Mèxic (fent una paradeta a l'Aeroport de París).
Una mica més entrat el matí (ja amb sol), i pels pèls, la gran expedició del Perú (8 pers.) ha partit en dos torns; el primer torn amb l'Ana C., la Natura, el Pedro D., la Núra C., la Marta M., la Marta E., la Paula i la Núria V.; i el segon amb l'Antonio. Aquests faran alguna parada més que els anteriors, doncs després de París tenen unes quantes horetes fins a Atlanta abans d'aterrar a Lima.
A l'hora de dinar, desfilaven per l'aeroport els primers "aficans", amb destí a la Costa d'Ivori, sempre amb alguna escala pel mig; en aquest cas, a la ciutat marroquina de Casablanca. Aquesta expedició està formada per l'Anna P., l'Agus i l'Óscar.
Finalment, tot just passat l'hora de dinar, a primera de la tarda, l'equip etíop sortia cap a la capital de Turquia, on després d'una paradeta, anaven cap a Addis Abeba. Aquest equip és format per la Esla, la Cristina B, i la Cristina M.

A tots ells els hi acompanyaran altres grups de voluntaris durant el temps d'estiu que queda.
Tots i totes vam mnarxar amb moltes il·lussions i ganes de treballar i de descobrir noves persones, cultures i projectes.

Propera partida: demà.

Hem innagurat l'escola i el foyer!!!

Hola a tots i totes!!!
Aprofito ara que tinc un moment per informar-vos de que avui hem innaugurat "oficialment" l'escola i el foyer!!! Portem preparant aquesta celebracio tan de temps, i amb tanta energia, que us ho havia d'explicar!!!

Han vingut ambaixadors, Mans Unides, l'arxibisbe de Bamako, moltes monges i capellans, i tot de gent "important" (alcaldes, militars, etc...). Pero aixo no és massa interessant... el que de debo és divertit és que per preparar la festa hem fet entre tots un cartell (un llençol) on posa: benvinguts i tots els nens i nenes de les l'escola i les persones que hi treballen han posat la sembla "emprenta"... els més petits amb els peus i els altres amb les mans!!! A més d'aixo, hem preparat diferents danses! Una tots junts (tots els alumnes de l'escola i l'alfabetitzacio)... us podeu imaginar com ens ha costat de preparar, no? Pero ha sortit molt bé!!! i estaven ells i elles molt contents i contentetes!!! Tots portaven una samarreta on posa al davant: complexe escolar Maria Auxiliadora; i darrera: sempre contents. La tornada de la canço deia algo aixi com: "la terra és de tots i totes, acollim les diferències, com les flors i els colors; la terra és de tots i totes, compartim les coses que ens assemblen; el més bo està al fons dels nostres cors". Aixi que els més petits portaven tots samarretes de color verd i els altres samarretes de colors, i tots amb fulars de colors (simulant les floretes! jajaja). Després els més petits han fet una sorpresa a Manos Unidas (son qui han financiat l'escola) en forma de '"regal"... una capsa d'on ha sortit una nena d'infantil per donar-los les gràcies!!! Ha estat molt macu!!! Discursos i més discursos i després la dansa de les nenes del foyer! Una dansa tradicional... Molt xuli tb :) Al final de tot, els més grans (els de primer d'ESO) han sortit vestits amb l'uniforme de l'escola per ballar i cantar una altra canço... i després "l'animador" de la festa els ha fet ballar espontaneament (no estava preparat) i he al.lucinat!!! Aqui els nens i nenes no son com a Abidjan... la musica d'aqui és força més tranquil.la... total, que jo pensava que no es bellugarien gaire i ostres!!! No han parat!!! jajajaj... Després "les autoritats" han anat a visitar les instal.lacions i a inaugurar el foyer (on han fet el pica pica) i jo he pogut gaudir d'estar amb els nens i nenes aquesta estona!!! :)

Aixi que res més!!! Dir-vos que som 17 a infantil, 30 a primer de primària, 25 a primer d'ESO i que els cursos d'alfabetitzacio també es van reomplint!!! També han començat a fer unes xerrades els dimecres per les dones i noies joves, sobre diferents temàtiques de sensibilitzacio... com prevenir i guarir la malària, què és i com es contagia la sida, planificacio familiar, etc... I l'esplai segueix també força bé!!! Aixi que anem de cul, pero estic contenta amb tots aquests nens i nenes per aqui pul.lulant!!!

Res més!!! Espero que les coses per allà vagin bé! Aqui al nord crec que encara està la cosa "liada" amb els tuareg pero no ens arriben massa noticies... En fi, intento passar-vos alguna foto d'aquests estupendos i estupendes!!! Doneu molts records als voluntaris de l'any passat i a la gent de la ONG!!! Grande la visita d'en Ricard i en Felipe!!! Qué tal estais? Gràcies per portar el paquet a casa meva!!! Espero que us facin arribar el muntatge que és per vols, pels salesians i les salesianes, oks???

Un petonàs i fins ben aviat,
Marta

Más noticias desde Mekanissa

Van pasando los días y cada vez me cuesta más encontrar un momento para pararme y escribir unas letrillas. Creo que es la señal de que esta historia me está conquistando y cada día me encuentro más y más parte de este proyecto.
Leo cada uno de los e-mails que me enviáis y no sabéis la ilusión que me hacen, algunos incluso han llegado a emocionarme. Y me dan muchísimo ánimo para seguir adelante, saber que estáis bien y que de alguna forma compartís conmigo esta experiencia.
Creo que una de las mayores dificultades con las que me he encontrado es la falta de previsión. NO podemos prever nada y programar bastante poco. El ritmo en el que aquí se vive es otro y me he de adaptar.
Siempre he creído que de las dificultades se pude sacar algo positivo y así me está pasando aquí. El amárico, ahora ya puedo comunicarme más con los chavales y, con mi amárico, hacerme entender. No sabéis la alegría y satisfacción de poder hacerlo y las ganas de querer aprender más. Ahora mismo el poder entender sus palabras no sabéis lo que me satisface.
Como os expliqué en el anterior e-mail la mayoría de chavales viven en un barrio cercano al colegio de los salesianos. Allí son acogidos por las hermanas Garsparino que luego los envían aquí. Aquí estudian por la mañana, comen, algunos trabajan en el mantenimiento de la casa y luego regresan a casa. Al final de la semana se les pagan 15 birs, si han trabajado bien y todos los días, lo que equivale a 1,5 euros a la semana.
Con ello ayudan a sus familias.
Ayer mismo fuimos a visitar a las hermanas y su barrio.Creo haber entendido el sentido de este proyecto, os lo aseguro. Se me puso un nudo en el estómago al ver las casas en las que nuestros niños vivían. Claro que había visto estas casas antes, de que te sorprendes Amparo? Son tantos los reportajes que has visto en la tele y las casas destrozadas que has visto caminando por las calles de Valecia o Barcelona. Pero cuando sabes que Sintayo, Chombe, Ejut, Emmaguach, Mitu… viven ahí ya no se ve lo mismo.
A la vuelta nos los encontrábamos a todos que regresaban a casa. Nos saludan, algunos nos miraban de reojo, yo creo por vergüenza de que viéramos donde vivían. Seguía teniendo el nudo en el estómago pero una parte de mi entendió muchas cosas.
Hasta ahora cada mes cambian el turno de ir al colegio, un mes por la mañana y uno por la tarde. Para mi es inevitable pensar que tener un buen hábito de estudio con tanto cambio es más difícil. Y el día que una clase tiene examen el resto no va al colegio.
Para mi es inevitable verlos con ojos y cultura europea. ¡Menuda desorganización! No sería mejor… pero sabéis también me pregunto que pensarían ellos si vivieran unos meses en España, seguro muchas cosas no les pacerían lógicas. Porque hay gente que trabaja en algo que nos les gusta y siguen ahí o simplemente se conforman con lo que tiene porque les/nos da miedo cambiarlo. Para nada mi intención es juzgar nada ni a nadie, simplemente creo que hemos de mirar y ver lo que hay. Ante ello, desde donde estemos o queramos estar actuar en consecuencia.
Ahora nos vamos a una boda, una chica que trabaja aquí se casa. Nos hemos puesto nuestras mejores galas y los ojos bien abiertos para disfrutar de este día.
Un abrazo fuerte y no dudéis en seguir escribiéndome, intentaré contestar uno por uno.
Degna deru (buenas tarde)
Amparo.

Radio Mekanissa retransmet…

Hola de nou a tots. Començo enviant-vos un fort somriure a tots i donant-vos les gràcies a tots per que no sabeu el que agraeixo les vostres lletretes. No dubteu en seguir enviant-me notícies.
Després d’un mes per aquestes terres ja identifique els sorolls, ja em perd menys quan surto del cole, ja vaig identificant la cara dels nens que en un principi tots hem semblaven iguals… en fi el període d’adaptació està sent positiu. Inclús ja ni escolto la música de l’església ortodoxa que hi ha aquí al costat que, durant tot el dia canten una cosa estranyíssima.
Us explique una mica el meu dia a dia. Al matí, classes de mates i anglès amb els petits, fins a les 11:30 que dinen. Nosaltres dinem a les 12:00 (sí, com els anglesos). Cap a les 2: faig dues hores d’amhàric i quan torno ja es gairebé l’hora de tornar els nens cap a casa, els repartim dues galetes i estem fins a les 6 amb els més grans que hi treballen amb el manteniment de la casa i fent una mena de cistellets que després els salesians es porten a Itàlia per vendre. Són vora uns 60 treballadors que al final de la setmana reben un sou per la seva feina. Fan una bona feina, tot i que se’ls ha d’estar a sobre. Ajuden amb el sou a casa i aprenen el que és la responsabilitat en una feina. Si considerem que no han treballat suficient se’ls trau part del sou, i a això els motiva bastant.
Al càrrec d’aquest projecte està el Donato, un salesià de Milà que treballa moltíssim i que els nens s’estimen i respecten molt. Imagineu, són gairebé 370 nens i nenes i, oficialment, ara som dues voluntàries, 6 professores i el Donato.
“Som pobres i tot ens ho han de donar”, “si estic malalt no puc fer gaire cosa, les medicines són molt cares i no tenim calers”... Aquestes són algunes frases que he escoltat dels nens i sabeu què, no em fan pena. Sé que és dur dir això, però el que més ràbia em fa és la passivitat davant la situació en la que viuen. I realment els nens són els que més pateixen aquesta realitat. Tenen sarna i fongs a la pell de no rentar-se, polls al cap, porten la roba foradada per totes parts i les sabates amb quasi tants forats com dits tenen als peus.
Us explicaré un cas que ham va sobtar moltíssim. Una nena que portava polls al cap va arribar a casa i no se li acudeix altra cosa a la seva mare que posar-li benzina per matar els polls. Sort que se li va acudir embolicar-li el cap amb una bossa, si no la nena no ho conta. Al matí següent tenia tot el cap cremat. Tot perquè la seva mare, per costums, no li volia tallar el cabell. Per suposat li vam tallar el cabell i curar les ferides.
Cada dia els nens mengen amb el plat a terra i hi ha força espai per poder posar unes taules i uns tamborets per poder seure. Estem fent l’estimació del que podria costar i tot el que suposaria un projecte educatiu al voltant del tema de seure a menjar en una taula. Encara no li hem proposat al salesià perquè volem tenir tot ben lligat. Si la cosa anés endavant li demanarem a VOLS la possibilitat de subvenció per aquestes taules.
Realment la necessitat és molta, sobretot roba i medicines bàsiques (aspirines, gases, guants, betadine...). Al llarg del any s’intenta donar a tots unes sabates, un jersei, pantalons i una samarreta. Són tantíssims. També llapis, bolígrafs i rotuladors -aquí són bastant cars-.
Si sapigue d’algú que hi vulgui fer alguna donació, us assegure que aquí serà ben rebuda.
Canviant de tema, no sé si us havia explicat que estem vivint amb uns voluntaris italians. Són una parella amb dos nens. Molt bona gent; ja porten aquí 11 anys treballant com a voluntaris, déu n’hi do. Ella treballa com a metgessa a l’hospital amb les monges de la Mare Teresa de Calcuta i el marit és professor a l’escola tècnica dels salesians. Pertanyen al grup dels amics del Sidamo, del salesians italians. Al ser-hi una família s’ha vist la necessitat de separar-nos i viure a la part de baix de la casa. La setmana que bé ja ens instal•lem. Dissabte al matí farem les compres que falten i ja està. Ja li vaig agafant l’aire a això de parlar en italià i aprendre l’amhàric. Em vaig comunicant com els indis però amb la motivació de poder expressar-me (no sabeu com estic estudiant!). Els verbs són el més difícil, així con en castellà o català, varia segons la persona que parla... Quan els nens riuen ja sé que he ficat la pota. Bé, és un repte però m’està agradant molt això d’aprendre a comunicar-me en un altra llengua.
El curs passat van venir els pares de l’Anna a visitar-la i hi van fer moltes fotografies maquíssimes, doncs el seu pare és fotògraf. Al novembre, ja us diré exactament quan, hi haurà una exposició i tots els diners que es recullin seran per aquest projecte.
Una abraçada ben forta a tothom.

Amparo.

Niamana al habla

Bon dia a tothom !!!
Què tal la vida a Barcelona ? Alguna cosa he llegit... mira que si torno i som una republica, jajaja... (les il.lusions mai es perden... jejeje).

Jo ja porto aqui un mes, i encara no m’havia dignat a escriure pero és que per ara no tenia massa coses a explicar del projecte... (sobre la vida de comunitat us podia escriure un llibre...). I tampoc veia oportu compartir les meves “super reflexions”... que fa por explicar coses d’aqui pq després es prenen com a “veritats absolutes” i jo no vull fer aixo. Pero sobre el projecte us ho podia explicar “en teoria”, pero per fi ahir ja vam començar... Aixi que ja us puc parlar una mica de debo!

Anem al gra: Niamana, poble a uns 20km de Bamako (capital de Mali!). Què dir de Mali? Doncs no sé, el que trobeu a l’enciclopèdia! Jajaj. Pero per situar-lo, crec que la seva extensio és 2 vegades la de l’Estat Espanyol, pais “francofon” (ho poso entre cometes pq tot i que el francès és la llengua oficial, aqui hi ha un munt de llengues diferents! La gent a Bamako parlen el bambana, a Touba el Boré... a cada lloc una cosa diferent), i de tradicio musulmana (diuen que els cristians son un 2 o un 4 per cent de la poblacio... i només cal veure les esglésies o la catedral de Bamako...). Tornem-hi: Niamana, poblet ara tot verd i vermell perquè estem a l’estacio de pluges (fins d’aqui poc temps... no sé si l’arribareu a veure encara verd Felipe i Ricard)... molt “ampli”, amb les cases molt allunyades les unes de les altres... i nosaltres tenim aqui 5 hectarees de projecte (que es diu ràpid pero és enorme!). Què faig aqui? Doncs a part de tenir-ho tot “prope”, faig de profe d’anglès, musica i plàstica pels nens i nenes de primer d’ESO de l’escola; educacio fisica i plàstica pels nens de primer de primària; i alguna activitat pels nens d’infantil. Només tenim aquestes 3 classes (que l’escola és nova! Tot per estrenar!). Som 6 profes i la dire al claustre: la Katrien (que és la voluntària belga, que fa alguna classe a infantil, la musica de primer i està montant tota la biblioteca...); el profe de primer, 2 profes per 1er d’ESO i una profe per infantil... A part d’aixo, la Katrien i jo vivim a l’internat de les nenes... aixi que ens llevem a unes hores intempestives per fer-les llevar, fer la neteja, cuinar, dutxar-se, esmorzar... i cap a l’escola! Avui és el segon dia d’escola, i serà el primer que jo donaré classe! A més, alguns dies també dinem amb elles, passem la tarda amb elles, sopem amb elles, i fem els deures amb elles. I a partir del 14 d’octubre començarem l’esplai! I aqui l’artista (que soc jo) faré algunes coses d’esport i jocs... aixi que guai. I aqui s’acaba el projecte per ara (tot i que tenen en ment mil coses més!) i la nostra tasca...

A part d’aixo tenim un dia lliure (sencer!) que és els divendres (pq l’esplai serà dissabte tarda i diumenge tarda)... i que esperem aprofitar per sortir una mica a airejar-nos per Bamako o per on sigui... o per dormir i descansar!!! El divendres passat van ser els salesians qui ens van acollir a la seva casa de Bamako, i esperem anar-hi tornant els propers divendres!

Aixi que per ara res més! No us puc parlar encara dels nens i nenes pq no he començat les classes... només de les nenes del foyer que tenen a partir de 12 anys (i son les que tindré a la classe de primer d’ESO!) que per ara força bé... ens riem força tot i que els hi costa una mica el francès (i que el meu super nivell tp no dona per gaire...). Pero pinta guai per ara tot plegat!!! Crec que anirà tot bé!

Res més... em despedeixo fins una altra! I intento penjar alguna foto dels pequenyajos de l’escola (que van amb uniforme tots!!! I cada dia hem d’aixecar la bandera i cantar l’himne al mati i treure-ho a la tarda!!! Després direu que jo soc nacionalista... jajaj).
Un petonàs,
Marta

Salam

¡Hola a todos/as!
Ya, por fin, desde el proyecto salesiano de Mecaniza en la capital de Etiopia Addis Abeba os escribo mis primeras letrillas.
Anna y yo llegamos el jueves de madrugada después de un montón de horas de vuelo, sanas y salvas. Nos acogieron los salesianos y los voluntarios italianos, con los que compartimos casa.
A la mañana siguiente el color de la cara de los niños había cambiado, eran negros café con leche, tenían mocos colgando, ropa desandrajada y un olor que echa para atrás. Pero una sonrisa de oreja a oreja y unos ojos de curiosidad impresionantes. La lengua que hablan es el amárico, de la que por ahora he aprendido los números del uno al diez y a saludar por las mañanas. Los niños son unos perfectos maestros, tienen una paciencia impresionante.
En la comunidad y en casa se habla italiano, así que todavía me pregunto porqué el intensivo no lo hice de italiano y no de inglés. Aún así, el inglés también se habla bastante.
Mañana comenzamos la rutina, clases de 8 a 10, luego yo empezaré a estudiar amárico, y hasta las 5 estudio con los niños. El mismo día que llegamos era fiesta y al día siguiente también, así que la normalidad todavía no ha llegado.
A partir de las cinco tenemos todo el tiempo del mundo para pasear y conocer los alrededores, cosa que con Anna resulta muy sencillo ya que se conoce a todo el mundo y sabe donde están los mejores bares de la zona. Realmente resulta de gran ayuda poder compartir la experiencia con alguien que está en las mismas circunstancias.
Cerca de aquí trabajan unas monjas, en la zona más pobre de Mekanissa. Cuando vi como vivía la gente y en que condiciones se me puso un nudo en el estómago. Es increíble ver cómo en un barrizal de carreteras hay niños trabajando de limpiabotas y gente limpiándose las botas que en el mismo instante en que pisen el suelo se les llenará de barro. Todavía no lo entiendo.
Nada más por ahora. Seguiremos informando próximamente. Como aquí se dice: Salam.

Amparo.-

Noticies Fresques (Perú)

Fa una setmaneta vaig rebre una trucada curiosa desde Perú.
Era un noi de la Casita, em preguntava si havíem arribat be i com anaven les coses per les nostres terres.

Després d'una estoneta xerrant i creuant els dits perquè no es tallés la comunicació li vaig preguntar com estàven les coses per Perú i sobre la zona afectada pel terratrèmol, ja que alguns dels nanos que hem tingut contacte aquests mesos hi anàven a donar un cop de mà (des d'inspectoria salesiana es montava un ortòri pels nois i noies víctimes del sisme).

Doncs be, la seva resposta va ser:

A AREQUIPA HI HA HAGUT UN SISME DE 5,7 E.R.
realment em vaig quedar parada i vaig pensar en la Isa i la josepa... així com aquells nens que vaig arribar a conèixer.

Per sort tots estàn be i no hi han hagut desperfectes de cap mena.


Per altra banda em va dir que a Lima està arribant un fort vent anomenat... (ara no ho recordo) que ha tirat algunes cases tocades pel terratrèmol i ha creat alguns desperfectes puntuals.

Segueixen en avís de Tsunami.

I res, em sembla que això és tot.
Un petonàs per tothom i ens veiem el dia 6-7.

Cris.

Un tros de Diari...

Oceà, oceà, oceà, selva, selva, Andes, boira, aeroport del Callao...
hem aterrat a Lima.
Amb el 90% de les maletes, n home amb un cartell amb els nostres noms, una “combi” blanca, ens porta a Inspectoria Salesiana de Lima, al barri de Breña.

Ens reben el Padre Jesús Jurado i el Padre Pablo Corante, que ens porten fins els dormitòris i ens animen a baixar a menjar pollastre amb patates que han comprat per nosaltres.

La Mary, el Toni i jo, morts de son baixem i ens fumem un bon plat mentres ho observem tot i escoltem els dos "padrecitos" que ens expliquen com arribaran fins a Cusco el Toni i la Mary.

Anem a dormir, demà ens llevem d'hora.

...

Neix el dia amb el cel cobert, sempre és així a Lima i a mesura que avança el dia una llum blanca s’intensifica filtrada per aquesta boirina i molesta molt els ulls. De tant plana que he dormit, m’han d’explicar que durant la nit ha hagut un moviment de terra. Ara entenc perquè als llocs públics hi sol haver zones marcades amb una S de “sismo” on refugiar-se. Però sembla que aquest ha estat insignificant comparat amb el gran terratrèmol que els experts estan esperant.

El Padre Jesús m'explica que no em poden ubicar a Breña i que em portaràn a Rímac, a una altre municipalitat de la ciutat.
M'acompanyen en Marcos i l'Alicia (Voluntaris de Madrid)

Arribem.
Em presenten al Padre Juls i al Hermano Winner.

Comencem ja la jornada amb els nens, expectants. Ens tracten amb molt de respecte i educació, per sort les perdran en la justa mesura, més endavant.
Més tard, fem una volta per Rímac.
Els carrers sense asfaltar i les cases que es fan ells mateixos amb maons d’avaló, sense pintar, fan que tot sembli apagat. Ells mateixos vesteixen ja sense colors, i els pocs arbres i plantes que hi ha estan coberts amb una fina capa de pols. Per tot arreu hi ha gossos de carrer, més endavant aprendrem a fer el gest d’agafar una pedra si ens fan front. Finalment veiem la part dels “cerros” amb casetes amb quatre parets de taulons o planxes i sostre d’uralita. Molts dels nens de l’Hogar provenen d’aquests turons i alguns caminen fins mitja hora per estar a les set a esmorzar. Més enllà, la gran muralla de Lima i paisatge desèrtic. En aquest cas els enemics són els propis limenys i l’atac, construir en terres mineres de l’estat, font econòmica principal del país.

La resta del dia ha estat agradable, els nens s’alimenten, fan els deures, es dutxen i alguns marxen a casa. Hem acompanyat alguns dels petits que viuen als cerros.

Aquests dies vaig prenent consciència de que sóc aquí, de la situació en què viuen els "nanos" i del que pot suposar tenir-hi una relació de 2 mesos (nose si en seré capaç).
Vols mantenir distància i a la vegada te’ls emportaries tots a casa...

En el grup dels adolescents on he triat estar-me, l'Hermano Winner, m’explica com n’és de bo que els nois expressin sentiments i vivències per desfogar-se. No només parlem, també juguem a futbol, fem tallers, preparem una obreta de teatre.

Qualsevol iniciativa els il·lusiona i t’escolten amb atenció quan intentes transmetre’ls tot!
_________________________________

La “garúa”, aquesta mena de boira barrejada amb pols de la cimentera i la contaminació, no ens ha espatllat el cap de setmana a Sant Bartolo, un poblet costaner ple de surfistes peruans i alemanys. El pacífic, no tant fred, ens dóna un paissatge d’onades i gavines mentre mengem “ceviche”, peix cru amb llimona, ají i pebre, servit, com no, amb patates i yucón.

Dissabte a la tarda, marxem al centre de Lima per passejar per Miraflores, el “barri bé” de referència. M’hi he sentit molt estranya, no m’ha donat temps de pair el contrast de les dues Limes i vull tornar a Rímac o Breña, però el programa indica sopar a la fira de tast dels divendres, al barri bohemi de Barranco i l’ambient nocturn mogut ens reté fins quarts de matinada.

Al dia següent hem visitat el centre històric de Lima. La Plaza de Armas i voltant és la única zona visitable amb cases senyorials espanyoles, convents, esglésies i catacumbes que les comuniquen. Més enfora, és una llàstima veure els palaus abandonats i les cases descuidades.

A l’Hogar, a mesura que augmenta la confiança vaig trobant-me amb reaccions, bromes i comentaris dels nois més apropiades a la seva edat. Encara, però, s’avergonyeixen o eviten parlar de com viuen, on treballen els seus pares, etc.
En ajudar-los amb els deures me n’adono que l’ensenyament no és gaire significatiu: exercicis molt mecànics, poc creatius, ara bé, han de ser molt pulcres, ordenats i disciplinats a l’escola, d’altra manera, els càstigs poden ser severs.
Ara però, podem fer còrrer l'imaginació, els professors estan en vaga indefinida i molts nens no tenen classe ni deures.

El cap de setmana següent l’hem reservat per fer un viatge a la pre-selva. Dins el bus que creua el Andes, he començat a notar l’alçada, pel que prenc una pastilla i decideixo adormir-me. De sobte desperto com en un somni. Tot està en silenci i per la finestra els cims nevats i el cel estrellat ofereixen un espectacle que sembla irreal. El meu company no el pot gaudir, porta “la pájara” del mal d’alçada i continua marejat fins que descendim.

Al dia següent, arribem a La Merced i per fi veiem el cel! i tot és verd! Llàstima del “tour” que ens han contractat que, tret de les caminades a cascades, tomb amb barca i tast del cafè de renom, no ens lliura de la comunitat indígena que munta el “numeret” a l’estil Port Aventura. L’endemà ens costa molt tornar a la boirina de la costa. Em vull quedar en una d’aquestes viles andines que creuem amb el bus de tornada.

Finalment la Marisol i el Joan Camps arriben a Lima... El Marcos i l'Alicia marxen cap a Quebrada Honda... marxo de Rímac per tornar a Breña.
Tinc la sensació de no haver fet gaire, potser és així, l'Oratòri de rímac està molt ben plantejat, els nanos funcionen sols.
Però una coneguda tristor m’envaeix pensant que jo sé que puc marxar, però ells es queden amb la mateixa rutina de sempre i les mateixes condicions de vida.

L’Hogar m'ha ensenyat a gaudir de les coses petites...potser jo havia demanat massa i no veia què movia al meu voltant, a breña serà el mateix?
Comencem de nou.

Ens esperen uns dies a l’altre Perú, al que no té res a veure amb la seva capital, al Perú del Machu Pichu i Arequipa, ple de meravelles, naturalesa, riquesa cultural i colors.


Un viatge de mil milles comença amb un sol pas.

Em feia por començar de nou, potser començava a entendre-ho...


Cris.

El sol de Lima

Supongo que todos sabeis lo que es el gris (y no vale la gracia fácil: "ah sí, un musical").Bueno, pues ese color define a la perfección una ciudad, Lima. Curiosa meteorología que cubre la ciudad durante 9 meses de nubes que no se van ni pa'trás. Total, que las voluntarias que gastaron sus días en Breña morenitas no volvieron. Pero no es mi intención hablar del tiempo ni del bronceado. Si no os han cansado mis preámbulos, alardes de mal literato, seguid leyendo.

Después de compartir unos días en el Hogar con los chicos descubrí algo grandioso. Aquello que no me ofrecía el cielo, eso que el Gran Astro me negaba cada madrugada me esperaba en los rostros de más de 70 adolescentes y jóvenes. Sinceramente, ellos son el sol de Lima, al menos mi sol durante esos días. Por ellos era el día alegre, entretenido, lleno de quehaceres, de dulces y amargos momentos. Por ellos estábamos ahí; para cualquier cosa, para nada en concreto... y quizá para todo.

Luís, Joe, Armando, Alcides, Nil, Armando, Jonny, Jerson, Cristian, Mario, Armas,... tantos nombres, tantos rostros. Ellos dejaron su huella en nuestra alma, como bronceándola con sus voces cálidas, con sus sonrisas sinceras, con sus juegos, dudas y oraciones. Así, aunque añoramos nuestro soleado verano, encontramos otro sol más fuerte todavía, un sol con rostro de persona, el verdadero sol de Lima.

Pau

¡¡¡Lares... qué lugares!!!

"Lares, que lugares, tan gratos para conversar, no hay como el calor del amor del Hogar". No se si los de Gabinete Caligari me dejarían versionar su canción y tararearla así, pero parece ser la banada sonora perfecta para hablar de ese lindo pueblito llamado Lares.

Tantos nombres, tantas caras. Revisión de uniformes. Vamos a la escuela. El gran desayuno, el verde jardín, mañana gastada entre Partidas de bautismo y banquito al sol. Internet funciona un día, otro no. Los baños. Por tercera vez la misma película, los ratos de estudio, partido de futbol y el trompo que rueda en la plaza. Tantas cosas más.

Suena el español afrancesado del P. Cayetano. "Sí. ¿Cómo? Me amarrgo..!!! Qué recuerdos,qué rápido pasa el tiempo. Por entre las casas de adobe todavía pasean las sombras de tres voluntarios y en su memoria, como baul de los recuerdos, tantos instantes desordenados que se perfilan nítidos.
Un sonido cruza el aire en la quietud de la mañana. Kikiriki!! Es la garganta de un voluntario que acompaña a los niños a la escuela. Ríen... el hincha el pecho y se siente el mejor gallito de todo Lares.
Pau