Un tros de Diari...

Oceà, oceà, oceà, selva, selva, Andes, boira, aeroport del Callao...
hem aterrat a Lima.
Amb el 90% de les maletes, n home amb un cartell amb els nostres noms, una “combi” blanca, ens porta a Inspectoria Salesiana de Lima, al barri de Breña.

Ens reben el Padre Jesús Jurado i el Padre Pablo Corante, que ens porten fins els dormitòris i ens animen a baixar a menjar pollastre amb patates que han comprat per nosaltres.

La Mary, el Toni i jo, morts de son baixem i ens fumem un bon plat mentres ho observem tot i escoltem els dos "padrecitos" que ens expliquen com arribaran fins a Cusco el Toni i la Mary.

Anem a dormir, demà ens llevem d'hora.

...

Neix el dia amb el cel cobert, sempre és així a Lima i a mesura que avança el dia una llum blanca s’intensifica filtrada per aquesta boirina i molesta molt els ulls. De tant plana que he dormit, m’han d’explicar que durant la nit ha hagut un moviment de terra. Ara entenc perquè als llocs públics hi sol haver zones marcades amb una S de “sismo” on refugiar-se. Però sembla que aquest ha estat insignificant comparat amb el gran terratrèmol que els experts estan esperant.

El Padre Jesús m'explica que no em poden ubicar a Breña i que em portaràn a Rímac, a una altre municipalitat de la ciutat.
M'acompanyen en Marcos i l'Alicia (Voluntaris de Madrid)

Arribem.
Em presenten al Padre Juls i al Hermano Winner.

Comencem ja la jornada amb els nens, expectants. Ens tracten amb molt de respecte i educació, per sort les perdran en la justa mesura, més endavant.
Més tard, fem una volta per Rímac.
Els carrers sense asfaltar i les cases que es fan ells mateixos amb maons d’avaló, sense pintar, fan que tot sembli apagat. Ells mateixos vesteixen ja sense colors, i els pocs arbres i plantes que hi ha estan coberts amb una fina capa de pols. Per tot arreu hi ha gossos de carrer, més endavant aprendrem a fer el gest d’agafar una pedra si ens fan front. Finalment veiem la part dels “cerros” amb casetes amb quatre parets de taulons o planxes i sostre d’uralita. Molts dels nens de l’Hogar provenen d’aquests turons i alguns caminen fins mitja hora per estar a les set a esmorzar. Més enllà, la gran muralla de Lima i paisatge desèrtic. En aquest cas els enemics són els propis limenys i l’atac, construir en terres mineres de l’estat, font econòmica principal del país.

La resta del dia ha estat agradable, els nens s’alimenten, fan els deures, es dutxen i alguns marxen a casa. Hem acompanyat alguns dels petits que viuen als cerros.

Aquests dies vaig prenent consciència de que sóc aquí, de la situació en què viuen els "nanos" i del que pot suposar tenir-hi una relació de 2 mesos (nose si en seré capaç).
Vols mantenir distància i a la vegada te’ls emportaries tots a casa...

En el grup dels adolescents on he triat estar-me, l'Hermano Winner, m’explica com n’és de bo que els nois expressin sentiments i vivències per desfogar-se. No només parlem, també juguem a futbol, fem tallers, preparem una obreta de teatre.

Qualsevol iniciativa els il·lusiona i t’escolten amb atenció quan intentes transmetre’ls tot!
_________________________________

La “garúa”, aquesta mena de boira barrejada amb pols de la cimentera i la contaminació, no ens ha espatllat el cap de setmana a Sant Bartolo, un poblet costaner ple de surfistes peruans i alemanys. El pacífic, no tant fred, ens dóna un paissatge d’onades i gavines mentre mengem “ceviche”, peix cru amb llimona, ají i pebre, servit, com no, amb patates i yucón.

Dissabte a la tarda, marxem al centre de Lima per passejar per Miraflores, el “barri bé” de referència. M’hi he sentit molt estranya, no m’ha donat temps de pair el contrast de les dues Limes i vull tornar a Rímac o Breña, però el programa indica sopar a la fira de tast dels divendres, al barri bohemi de Barranco i l’ambient nocturn mogut ens reté fins quarts de matinada.

Al dia següent hem visitat el centre històric de Lima. La Plaza de Armas i voltant és la única zona visitable amb cases senyorials espanyoles, convents, esglésies i catacumbes que les comuniquen. Més enfora, és una llàstima veure els palaus abandonats i les cases descuidades.

A l’Hogar, a mesura que augmenta la confiança vaig trobant-me amb reaccions, bromes i comentaris dels nois més apropiades a la seva edat. Encara, però, s’avergonyeixen o eviten parlar de com viuen, on treballen els seus pares, etc.
En ajudar-los amb els deures me n’adono que l’ensenyament no és gaire significatiu: exercicis molt mecànics, poc creatius, ara bé, han de ser molt pulcres, ordenats i disciplinats a l’escola, d’altra manera, els càstigs poden ser severs.
Ara però, podem fer còrrer l'imaginació, els professors estan en vaga indefinida i molts nens no tenen classe ni deures.

El cap de setmana següent l’hem reservat per fer un viatge a la pre-selva. Dins el bus que creua el Andes, he començat a notar l’alçada, pel que prenc una pastilla i decideixo adormir-me. De sobte desperto com en un somni. Tot està en silenci i per la finestra els cims nevats i el cel estrellat ofereixen un espectacle que sembla irreal. El meu company no el pot gaudir, porta “la pájara” del mal d’alçada i continua marejat fins que descendim.

Al dia següent, arribem a La Merced i per fi veiem el cel! i tot és verd! Llàstima del “tour” que ens han contractat que, tret de les caminades a cascades, tomb amb barca i tast del cafè de renom, no ens lliura de la comunitat indígena que munta el “numeret” a l’estil Port Aventura. L’endemà ens costa molt tornar a la boirina de la costa. Em vull quedar en una d’aquestes viles andines que creuem amb el bus de tornada.

Finalment la Marisol i el Joan Camps arriben a Lima... El Marcos i l'Alicia marxen cap a Quebrada Honda... marxo de Rímac per tornar a Breña.
Tinc la sensació de no haver fet gaire, potser és així, l'Oratòri de rímac està molt ben plantejat, els nanos funcionen sols.
Però una coneguda tristor m’envaeix pensant que jo sé que puc marxar, però ells es queden amb la mateixa rutina de sempre i les mateixes condicions de vida.

L’Hogar m'ha ensenyat a gaudir de les coses petites...potser jo havia demanat massa i no veia què movia al meu voltant, a breña serà el mateix?
Comencem de nou.

Ens esperen uns dies a l’altre Perú, al que no té res a veure amb la seva capital, al Perú del Machu Pichu i Arequipa, ple de meravelles, naturalesa, riquesa cultural i colors.


Un viatge de mil milles comença amb un sol pas.

Em feia por començar de nou, potser començava a entendre-ho...


Cris.