Salam

¡Hola a todos/as!
Ya, por fin, desde el proyecto salesiano de Mecaniza en la capital de Etiopia Addis Abeba os escribo mis primeras letrillas.
Anna y yo llegamos el jueves de madrugada después de un montón de horas de vuelo, sanas y salvas. Nos acogieron los salesianos y los voluntarios italianos, con los que compartimos casa.
A la mañana siguiente el color de la cara de los niños había cambiado, eran negros café con leche, tenían mocos colgando, ropa desandrajada y un olor que echa para atrás. Pero una sonrisa de oreja a oreja y unos ojos de curiosidad impresionantes. La lengua que hablan es el amárico, de la que por ahora he aprendido los números del uno al diez y a saludar por las mañanas. Los niños son unos perfectos maestros, tienen una paciencia impresionante.
En la comunidad y en casa se habla italiano, así que todavía me pregunto porqué el intensivo no lo hice de italiano y no de inglés. Aún así, el inglés también se habla bastante.
Mañana comenzamos la rutina, clases de 8 a 10, luego yo empezaré a estudiar amárico, y hasta las 5 estudio con los niños. El mismo día que llegamos era fiesta y al día siguiente también, así que la normalidad todavía no ha llegado.
A partir de las cinco tenemos todo el tiempo del mundo para pasear y conocer los alrededores, cosa que con Anna resulta muy sencillo ya que se conoce a todo el mundo y sabe donde están los mejores bares de la zona. Realmente resulta de gran ayuda poder compartir la experiencia con alguien que está en las mismas circunstancias.
Cerca de aquí trabajan unas monjas, en la zona más pobre de Mekanissa. Cuando vi como vivía la gente y en que condiciones se me puso un nudo en el estómago. Es increíble ver cómo en un barrizal de carreteras hay niños trabajando de limpiabotas y gente limpiándose las botas que en el mismo instante en que pisen el suelo se les llenará de barro. Todavía no lo entiendo.
Nada más por ahora. Seguiremos informando próximamente. Como aquí se dice: Salam.

Amparo.-

Noticies Fresques (Perú)

Fa una setmaneta vaig rebre una trucada curiosa desde Perú.
Era un noi de la Casita, em preguntava si havíem arribat be i com anaven les coses per les nostres terres.

Després d'una estoneta xerrant i creuant els dits perquè no es tallés la comunicació li vaig preguntar com estàven les coses per Perú i sobre la zona afectada pel terratrèmol, ja que alguns dels nanos que hem tingut contacte aquests mesos hi anàven a donar un cop de mà (des d'inspectoria salesiana es montava un ortòri pels nois i noies víctimes del sisme).

Doncs be, la seva resposta va ser:

A AREQUIPA HI HA HAGUT UN SISME DE 5,7 E.R.
realment em vaig quedar parada i vaig pensar en la Isa i la josepa... així com aquells nens que vaig arribar a conèixer.

Per sort tots estàn be i no hi han hagut desperfectes de cap mena.


Per altra banda em va dir que a Lima està arribant un fort vent anomenat... (ara no ho recordo) que ha tirat algunes cases tocades pel terratrèmol i ha creat alguns desperfectes puntuals.

Segueixen en avís de Tsunami.

I res, em sembla que això és tot.
Un petonàs per tothom i ens veiem el dia 6-7.

Cris.

Un tros de Diari...

Oceà, oceà, oceà, selva, selva, Andes, boira, aeroport del Callao...
hem aterrat a Lima.
Amb el 90% de les maletes, n home amb un cartell amb els nostres noms, una “combi” blanca, ens porta a Inspectoria Salesiana de Lima, al barri de Breña.

Ens reben el Padre Jesús Jurado i el Padre Pablo Corante, que ens porten fins els dormitòris i ens animen a baixar a menjar pollastre amb patates que han comprat per nosaltres.

La Mary, el Toni i jo, morts de son baixem i ens fumem un bon plat mentres ho observem tot i escoltem els dos "padrecitos" que ens expliquen com arribaran fins a Cusco el Toni i la Mary.

Anem a dormir, demà ens llevem d'hora.

...

Neix el dia amb el cel cobert, sempre és així a Lima i a mesura que avança el dia una llum blanca s’intensifica filtrada per aquesta boirina i molesta molt els ulls. De tant plana que he dormit, m’han d’explicar que durant la nit ha hagut un moviment de terra. Ara entenc perquè als llocs públics hi sol haver zones marcades amb una S de “sismo” on refugiar-se. Però sembla que aquest ha estat insignificant comparat amb el gran terratrèmol que els experts estan esperant.

El Padre Jesús m'explica que no em poden ubicar a Breña i que em portaràn a Rímac, a una altre municipalitat de la ciutat.
M'acompanyen en Marcos i l'Alicia (Voluntaris de Madrid)

Arribem.
Em presenten al Padre Juls i al Hermano Winner.

Comencem ja la jornada amb els nens, expectants. Ens tracten amb molt de respecte i educació, per sort les perdran en la justa mesura, més endavant.
Més tard, fem una volta per Rímac.
Els carrers sense asfaltar i les cases que es fan ells mateixos amb maons d’avaló, sense pintar, fan que tot sembli apagat. Ells mateixos vesteixen ja sense colors, i els pocs arbres i plantes que hi ha estan coberts amb una fina capa de pols. Per tot arreu hi ha gossos de carrer, més endavant aprendrem a fer el gest d’agafar una pedra si ens fan front. Finalment veiem la part dels “cerros” amb casetes amb quatre parets de taulons o planxes i sostre d’uralita. Molts dels nens de l’Hogar provenen d’aquests turons i alguns caminen fins mitja hora per estar a les set a esmorzar. Més enllà, la gran muralla de Lima i paisatge desèrtic. En aquest cas els enemics són els propis limenys i l’atac, construir en terres mineres de l’estat, font econòmica principal del país.

La resta del dia ha estat agradable, els nens s’alimenten, fan els deures, es dutxen i alguns marxen a casa. Hem acompanyat alguns dels petits que viuen als cerros.

Aquests dies vaig prenent consciència de que sóc aquí, de la situació en què viuen els "nanos" i del que pot suposar tenir-hi una relació de 2 mesos (nose si en seré capaç).
Vols mantenir distància i a la vegada te’ls emportaries tots a casa...

En el grup dels adolescents on he triat estar-me, l'Hermano Winner, m’explica com n’és de bo que els nois expressin sentiments i vivències per desfogar-se. No només parlem, també juguem a futbol, fem tallers, preparem una obreta de teatre.

Qualsevol iniciativa els il·lusiona i t’escolten amb atenció quan intentes transmetre’ls tot!
_________________________________

La “garúa”, aquesta mena de boira barrejada amb pols de la cimentera i la contaminació, no ens ha espatllat el cap de setmana a Sant Bartolo, un poblet costaner ple de surfistes peruans i alemanys. El pacífic, no tant fred, ens dóna un paissatge d’onades i gavines mentre mengem “ceviche”, peix cru amb llimona, ají i pebre, servit, com no, amb patates i yucón.

Dissabte a la tarda, marxem al centre de Lima per passejar per Miraflores, el “barri bé” de referència. M’hi he sentit molt estranya, no m’ha donat temps de pair el contrast de les dues Limes i vull tornar a Rímac o Breña, però el programa indica sopar a la fira de tast dels divendres, al barri bohemi de Barranco i l’ambient nocturn mogut ens reté fins quarts de matinada.

Al dia següent hem visitat el centre històric de Lima. La Plaza de Armas i voltant és la única zona visitable amb cases senyorials espanyoles, convents, esglésies i catacumbes que les comuniquen. Més enfora, és una llàstima veure els palaus abandonats i les cases descuidades.

A l’Hogar, a mesura que augmenta la confiança vaig trobant-me amb reaccions, bromes i comentaris dels nois més apropiades a la seva edat. Encara, però, s’avergonyeixen o eviten parlar de com viuen, on treballen els seus pares, etc.
En ajudar-los amb els deures me n’adono que l’ensenyament no és gaire significatiu: exercicis molt mecànics, poc creatius, ara bé, han de ser molt pulcres, ordenats i disciplinats a l’escola, d’altra manera, els càstigs poden ser severs.
Ara però, podem fer còrrer l'imaginació, els professors estan en vaga indefinida i molts nens no tenen classe ni deures.

El cap de setmana següent l’hem reservat per fer un viatge a la pre-selva. Dins el bus que creua el Andes, he començat a notar l’alçada, pel que prenc una pastilla i decideixo adormir-me. De sobte desperto com en un somni. Tot està en silenci i per la finestra els cims nevats i el cel estrellat ofereixen un espectacle que sembla irreal. El meu company no el pot gaudir, porta “la pájara” del mal d’alçada i continua marejat fins que descendim.

Al dia següent, arribem a La Merced i per fi veiem el cel! i tot és verd! Llàstima del “tour” que ens han contractat que, tret de les caminades a cascades, tomb amb barca i tast del cafè de renom, no ens lliura de la comunitat indígena que munta el “numeret” a l’estil Port Aventura. L’endemà ens costa molt tornar a la boirina de la costa. Em vull quedar en una d’aquestes viles andines que creuem amb el bus de tornada.

Finalment la Marisol i el Joan Camps arriben a Lima... El Marcos i l'Alicia marxen cap a Quebrada Honda... marxo de Rímac per tornar a Breña.
Tinc la sensació de no haver fet gaire, potser és així, l'Oratòri de rímac està molt ben plantejat, els nanos funcionen sols.
Però una coneguda tristor m’envaeix pensant que jo sé que puc marxar, però ells es queden amb la mateixa rutina de sempre i les mateixes condicions de vida.

L’Hogar m'ha ensenyat a gaudir de les coses petites...potser jo havia demanat massa i no veia què movia al meu voltant, a breña serà el mateix?
Comencem de nou.

Ens esperen uns dies a l’altre Perú, al que no té res a veure amb la seva capital, al Perú del Machu Pichu i Arequipa, ple de meravelles, naturalesa, riquesa cultural i colors.


Un viatge de mil milles comença amb un sol pas.

Em feia por començar de nou, potser començava a entendre-ho...


Cris.

El sol de Lima

Supongo que todos sabeis lo que es el gris (y no vale la gracia fácil: "ah sí, un musical").Bueno, pues ese color define a la perfección una ciudad, Lima. Curiosa meteorología que cubre la ciudad durante 9 meses de nubes que no se van ni pa'trás. Total, que las voluntarias que gastaron sus días en Breña morenitas no volvieron. Pero no es mi intención hablar del tiempo ni del bronceado. Si no os han cansado mis preámbulos, alardes de mal literato, seguid leyendo.

Después de compartir unos días en el Hogar con los chicos descubrí algo grandioso. Aquello que no me ofrecía el cielo, eso que el Gran Astro me negaba cada madrugada me esperaba en los rostros de más de 70 adolescentes y jóvenes. Sinceramente, ellos son el sol de Lima, al menos mi sol durante esos días. Por ellos era el día alegre, entretenido, lleno de quehaceres, de dulces y amargos momentos. Por ellos estábamos ahí; para cualquier cosa, para nada en concreto... y quizá para todo.

Luís, Joe, Armando, Alcides, Nil, Armando, Jonny, Jerson, Cristian, Mario, Armas,... tantos nombres, tantos rostros. Ellos dejaron su huella en nuestra alma, como bronceándola con sus voces cálidas, con sus sonrisas sinceras, con sus juegos, dudas y oraciones. Así, aunque añoramos nuestro soleado verano, encontramos otro sol más fuerte todavía, un sol con rostro de persona, el verdadero sol de Lima.

Pau

¡¡¡Lares... qué lugares!!!

"Lares, que lugares, tan gratos para conversar, no hay como el calor del amor del Hogar". No se si los de Gabinete Caligari me dejarían versionar su canción y tararearla así, pero parece ser la banada sonora perfecta para hablar de ese lindo pueblito llamado Lares.

Tantos nombres, tantas caras. Revisión de uniformes. Vamos a la escuela. El gran desayuno, el verde jardín, mañana gastada entre Partidas de bautismo y banquito al sol. Internet funciona un día, otro no. Los baños. Por tercera vez la misma película, los ratos de estudio, partido de futbol y el trompo que rueda en la plaza. Tantas cosas más.

Suena el español afrancesado del P. Cayetano. "Sí. ¿Cómo? Me amarrgo..!!! Qué recuerdos,qué rápido pasa el tiempo. Por entre las casas de adobe todavía pasean las sombras de tres voluntarios y en su memoria, como baul de los recuerdos, tantos instantes desordenados que se perfilan nítidos.
Un sonido cruza el aire en la quietud de la mañana. Kikiriki!! Es la garganta de un voluntario que acompaña a los niños a la escuela. Ríen... el hincha el pecho y se siente el mejor gallito de todo Lares.
Pau