Radio Mekanissa retransmet…

Hola de nou a tots. Començo enviant-vos un fort somriure a tots i donant-vos les gràcies a tots per que no sabeu el que agraeixo les vostres lletretes. No dubteu en seguir enviant-me notícies.
Després d’un mes per aquestes terres ja identifique els sorolls, ja em perd menys quan surto del cole, ja vaig identificant la cara dels nens que en un principi tots hem semblaven iguals… en fi el període d’adaptació està sent positiu. Inclús ja ni escolto la música de l’església ortodoxa que hi ha aquí al costat que, durant tot el dia canten una cosa estranyíssima.
Us explique una mica el meu dia a dia. Al matí, classes de mates i anglès amb els petits, fins a les 11:30 que dinen. Nosaltres dinem a les 12:00 (sí, com els anglesos). Cap a les 2: faig dues hores d’amhàric i quan torno ja es gairebé l’hora de tornar els nens cap a casa, els repartim dues galetes i estem fins a les 6 amb els més grans que hi treballen amb el manteniment de la casa i fent una mena de cistellets que després els salesians es porten a Itàlia per vendre. Són vora uns 60 treballadors que al final de la setmana reben un sou per la seva feina. Fan una bona feina, tot i que se’ls ha d’estar a sobre. Ajuden amb el sou a casa i aprenen el que és la responsabilitat en una feina. Si considerem que no han treballat suficient se’ls trau part del sou, i a això els motiva bastant.
Al càrrec d’aquest projecte està el Donato, un salesià de Milà que treballa moltíssim i que els nens s’estimen i respecten molt. Imagineu, són gairebé 370 nens i nenes i, oficialment, ara som dues voluntàries, 6 professores i el Donato.
“Som pobres i tot ens ho han de donar”, “si estic malalt no puc fer gaire cosa, les medicines són molt cares i no tenim calers”... Aquestes són algunes frases que he escoltat dels nens i sabeu què, no em fan pena. Sé que és dur dir això, però el que més ràbia em fa és la passivitat davant la situació en la que viuen. I realment els nens són els que més pateixen aquesta realitat. Tenen sarna i fongs a la pell de no rentar-se, polls al cap, porten la roba foradada per totes parts i les sabates amb quasi tants forats com dits tenen als peus.
Us explicaré un cas que ham va sobtar moltíssim. Una nena que portava polls al cap va arribar a casa i no se li acudeix altra cosa a la seva mare que posar-li benzina per matar els polls. Sort que se li va acudir embolicar-li el cap amb una bossa, si no la nena no ho conta. Al matí següent tenia tot el cap cremat. Tot perquè la seva mare, per costums, no li volia tallar el cabell. Per suposat li vam tallar el cabell i curar les ferides.
Cada dia els nens mengen amb el plat a terra i hi ha força espai per poder posar unes taules i uns tamborets per poder seure. Estem fent l’estimació del que podria costar i tot el que suposaria un projecte educatiu al voltant del tema de seure a menjar en una taula. Encara no li hem proposat al salesià perquè volem tenir tot ben lligat. Si la cosa anés endavant li demanarem a VOLS la possibilitat de subvenció per aquestes taules.
Realment la necessitat és molta, sobretot roba i medicines bàsiques (aspirines, gases, guants, betadine...). Al llarg del any s’intenta donar a tots unes sabates, un jersei, pantalons i una samarreta. Són tantíssims. També llapis, bolígrafs i rotuladors -aquí són bastant cars-.
Si sapigue d’algú que hi vulgui fer alguna donació, us assegure que aquí serà ben rebuda.
Canviant de tema, no sé si us havia explicat que estem vivint amb uns voluntaris italians. Són una parella amb dos nens. Molt bona gent; ja porten aquí 11 anys treballant com a voluntaris, déu n’hi do. Ella treballa com a metgessa a l’hospital amb les monges de la Mare Teresa de Calcuta i el marit és professor a l’escola tècnica dels salesians. Pertanyen al grup dels amics del Sidamo, del salesians italians. Al ser-hi una família s’ha vist la necessitat de separar-nos i viure a la part de baix de la casa. La setmana que bé ja ens instal•lem. Dissabte al matí farem les compres que falten i ja està. Ja li vaig agafant l’aire a això de parlar en italià i aprendre l’amhàric. Em vaig comunicant com els indis però amb la motivació de poder expressar-me (no sabeu com estic estudiant!). Els verbs són el més difícil, així con en castellà o català, varia segons la persona que parla... Quan els nens riuen ja sé que he ficat la pota. Bé, és un repte però m’està agradant molt això d’aprendre a comunicar-me en un altra llengua.
El curs passat van venir els pares de l’Anna a visitar-la i hi van fer moltes fotografies maquíssimes, doncs el seu pare és fotògraf. Al novembre, ja us diré exactament quan, hi haurà una exposició i tots els diners que es recullin seran per aquest projecte.
Una abraçada ben forta a tothom.

Amparo.

Niamana al habla

Bon dia a tothom !!!
Què tal la vida a Barcelona ? Alguna cosa he llegit... mira que si torno i som una republica, jajaja... (les il.lusions mai es perden... jejeje).

Jo ja porto aqui un mes, i encara no m’havia dignat a escriure pero és que per ara no tenia massa coses a explicar del projecte... (sobre la vida de comunitat us podia escriure un llibre...). I tampoc veia oportu compartir les meves “super reflexions”... que fa por explicar coses d’aqui pq després es prenen com a “veritats absolutes” i jo no vull fer aixo. Pero sobre el projecte us ho podia explicar “en teoria”, pero per fi ahir ja vam començar... Aixi que ja us puc parlar una mica de debo!

Anem al gra: Niamana, poble a uns 20km de Bamako (capital de Mali!). Què dir de Mali? Doncs no sé, el que trobeu a l’enciclopèdia! Jajaj. Pero per situar-lo, crec que la seva extensio és 2 vegades la de l’Estat Espanyol, pais “francofon” (ho poso entre cometes pq tot i que el francès és la llengua oficial, aqui hi ha un munt de llengues diferents! La gent a Bamako parlen el bambana, a Touba el Boré... a cada lloc una cosa diferent), i de tradicio musulmana (diuen que els cristians son un 2 o un 4 per cent de la poblacio... i només cal veure les esglésies o la catedral de Bamako...). Tornem-hi: Niamana, poblet ara tot verd i vermell perquè estem a l’estacio de pluges (fins d’aqui poc temps... no sé si l’arribareu a veure encara verd Felipe i Ricard)... molt “ampli”, amb les cases molt allunyades les unes de les altres... i nosaltres tenim aqui 5 hectarees de projecte (que es diu ràpid pero és enorme!). Què faig aqui? Doncs a part de tenir-ho tot “prope”, faig de profe d’anglès, musica i plàstica pels nens i nenes de primer d’ESO de l’escola; educacio fisica i plàstica pels nens de primer de primària; i alguna activitat pels nens d’infantil. Només tenim aquestes 3 classes (que l’escola és nova! Tot per estrenar!). Som 6 profes i la dire al claustre: la Katrien (que és la voluntària belga, que fa alguna classe a infantil, la musica de primer i està montant tota la biblioteca...); el profe de primer, 2 profes per 1er d’ESO i una profe per infantil... A part d’aixo, la Katrien i jo vivim a l’internat de les nenes... aixi que ens llevem a unes hores intempestives per fer-les llevar, fer la neteja, cuinar, dutxar-se, esmorzar... i cap a l’escola! Avui és el segon dia d’escola, i serà el primer que jo donaré classe! A més, alguns dies també dinem amb elles, passem la tarda amb elles, sopem amb elles, i fem els deures amb elles. I a partir del 14 d’octubre començarem l’esplai! I aqui l’artista (que soc jo) faré algunes coses d’esport i jocs... aixi que guai. I aqui s’acaba el projecte per ara (tot i que tenen en ment mil coses més!) i la nostra tasca...

A part d’aixo tenim un dia lliure (sencer!) que és els divendres (pq l’esplai serà dissabte tarda i diumenge tarda)... i que esperem aprofitar per sortir una mica a airejar-nos per Bamako o per on sigui... o per dormir i descansar!!! El divendres passat van ser els salesians qui ens van acollir a la seva casa de Bamako, i esperem anar-hi tornant els propers divendres!

Aixi que per ara res més! No us puc parlar encara dels nens i nenes pq no he començat les classes... només de les nenes del foyer que tenen a partir de 12 anys (i son les que tindré a la classe de primer d’ESO!) que per ara força bé... ens riem força tot i que els hi costa una mica el francès (i que el meu super nivell tp no dona per gaire...). Pero pinta guai per ara tot plegat!!! Crec que anirà tot bé!

Res més... em despedeixo fins una altra! I intento penjar alguna foto dels pequenyajos de l’escola (que van amb uniforme tots!!! I cada dia hem d’aixecar la bandera i cantar l’himne al mati i treure-ho a la tarda!!! Després direu que jo soc nacionalista... jajaj).
Un petonàs,
Marta