Lima ens parla

Com ja sabeu, el grup de Perú ja ha arribat a Lima. Les dues Martes s'allotgen amb les salesianes, abans d'anar cap a Andahuaylas.
Marta E. ens escriu que el viatge ha estat molt interessant: gairebé no poden agafar el vol a Barcelona, moltes hores de viatge, poc espai a l'avió, molt cansades... i amb la pèrdua de les maletes a Atlanta. A hores d'ara, algunes ja han arribat a Lima i les passaran a recollir en les pròximes hores.
Ens diu que amb les salesianes estan molt bé, que són un encant, súper senzilles i amables.
Demà coneixeran les d'Andahuaylas, amb les que passaran tot el mes.
La Marta ens diu que Lima és bastant fosc, que la gent hi condueix com boja (segons els hi han dit, és perquè és hora punta...)... però encara no han pogut veure gaire. A veure si per la tarda (hora peruana), quan vagin a buscar les maletes, poden fer un cop d'ull a la ciutat.
Acaba dient-nos que està molt contenta, que la gent és molt bonai que té moltes ganes de conèixer a les nenes i intentar aprendre el quechua.

Podeu veure que tot està anant bé (tot i els imprevistos) i que aviat estaran de ple en els projectes.

Duékoué

L'Hernan, responsable de projectes de la zona de Costa d'Ivori, ens acaba de comunicar que l'Anna P. ja ha marxat cap a Duékoué, tal i com estava previst.

Perú... FMA

Les salesianes del Perú ens informen que les dues voluntàries que elles esperaven (Marta & Marta) ja han arribat al país. També ens diuen, com bé ens informava abans la Núria, que han arribat sense l'equipatge, que encara deu estar viatjant...
Paciència. Sort que a l'equipatge de ma portaven mudes...

Arribada al Perú

Ens han arribat notícies per part de la Núria V. (coordinadora del grup del Perú) de l'arribada de l'expedició peruana a la ciutat de Lima. El viatge, ple d'aventures (i amb les maletes a Atlanta... però amb previsió d'una ràpida arribada a Lima...), ha anat bé i el grup està perfectament i amb molta emoció.

Continuarem informant.

Notícies del Perú

Informem que aquesta nit (horari europeu) hi ha hagut un petit terratrèmol al Perú. Si heu sentit alguna cosa, també sabreu que no ha estat res greu i no hi ha hagut víctimes mortals.
També us volem informar que la zona del terratrèmol és allunyada a la zona on els nostres voluntaris estaran treballant, així que no cal preocupar-se.

Seguirem informant.

Arribada a Costa d'Ivori

Ens acaben d'escriure comunicant que els voluntaris/es de Costa d'Ivori van arribar ahir a Abidjan segons l'hora prevista, sense redards ni problemes en el viatge.
Això sí... anaven a dormir a les 3'00 de la matinada (hora d'allà).
Avui mateix, l'Anna marxarà cap a Duékoué, amb el director del Centre Artesanal d'allà, que aquests dies estava a Abidjan.
Passat demà, l'Agus i l'Óscar marxaran cap a Korhogo amb un grup de joves que els acompanyaran fins allà.

Segon dia d'expedicions

Aquest matí, poc abans de les 10 del matí, els últims voluntaris d'aquesta primera tongada 2008 ha passat el control de l'aeroport, per arribar a la porta 48, on el seu avió els estava esperant per portar-los a París i, després d'unes escases dues horetes d'espera, sortiran cap a Santo Domingo, on els esperen amb els braços oberts.
L'expedició, formada per la Emma, la Cristina N. i el Carlos, ha marxat deixant a les portes del control pares, parelles i gent de VOLS.
Molt aviat tindrem notícies seves.

Propera cita: dia 13, amb l'expedició de l'Experiència Jove.

Primeres expedicions 2008

Avui han marxat les primeres expedicions de voluntàries i voluntaris a les seves destinacions.
A primera hora del matí, el Joan i la Gemma han partit cap a Mèxic (fent una paradeta a l'Aeroport de París).
Una mica més entrat el matí (ja amb sol), i pels pèls, la gran expedició del Perú (8 pers.) ha partit en dos torns; el primer torn amb l'Ana C., la Natura, el Pedro D., la Núra C., la Marta M., la Marta E., la Paula i la Núria V.; i el segon amb l'Antonio. Aquests faran alguna parada més que els anteriors, doncs després de París tenen unes quantes horetes fins a Atlanta abans d'aterrar a Lima.
A l'hora de dinar, desfilaven per l'aeroport els primers "aficans", amb destí a la Costa d'Ivori, sempre amb alguna escala pel mig; en aquest cas, a la ciutat marroquina de Casablanca. Aquesta expedició està formada per l'Anna P., l'Agus i l'Óscar.
Finalment, tot just passat l'hora de dinar, a primera de la tarda, l'equip etíop sortia cap a la capital de Turquia, on després d'una paradeta, anaven cap a Addis Abeba. Aquest equip és format per la Esla, la Cristina B, i la Cristina M.

A tots ells els hi acompanyaran altres grups de voluntaris durant el temps d'estiu que queda.
Tots i totes vam mnarxar amb moltes il·lussions i ganes de treballar i de descobrir noves persones, cultures i projectes.

Propera partida: demà.

Hem innagurat l'escola i el foyer!!!

Hola a tots i totes!!!
Aprofito ara que tinc un moment per informar-vos de que avui hem innaugurat "oficialment" l'escola i el foyer!!! Portem preparant aquesta celebracio tan de temps, i amb tanta energia, que us ho havia d'explicar!!!

Han vingut ambaixadors, Mans Unides, l'arxibisbe de Bamako, moltes monges i capellans, i tot de gent "important" (alcaldes, militars, etc...). Pero aixo no és massa interessant... el que de debo és divertit és que per preparar la festa hem fet entre tots un cartell (un llençol) on posa: benvinguts i tots els nens i nenes de les l'escola i les persones que hi treballen han posat la sembla "emprenta"... els més petits amb els peus i els altres amb les mans!!! A més d'aixo, hem preparat diferents danses! Una tots junts (tots els alumnes de l'escola i l'alfabetitzacio)... us podeu imaginar com ens ha costat de preparar, no? Pero ha sortit molt bé!!! i estaven ells i elles molt contents i contentetes!!! Tots portaven una samarreta on posa al davant: complexe escolar Maria Auxiliadora; i darrera: sempre contents. La tornada de la canço deia algo aixi com: "la terra és de tots i totes, acollim les diferències, com les flors i els colors; la terra és de tots i totes, compartim les coses que ens assemblen; el més bo està al fons dels nostres cors". Aixi que els més petits portaven tots samarretes de color verd i els altres samarretes de colors, i tots amb fulars de colors (simulant les floretes! jajaja). Després els més petits han fet una sorpresa a Manos Unidas (son qui han financiat l'escola) en forma de '"regal"... una capsa d'on ha sortit una nena d'infantil per donar-los les gràcies!!! Ha estat molt macu!!! Discursos i més discursos i després la dansa de les nenes del foyer! Una dansa tradicional... Molt xuli tb :) Al final de tot, els més grans (els de primer d'ESO) han sortit vestits amb l'uniforme de l'escola per ballar i cantar una altra canço... i després "l'animador" de la festa els ha fet ballar espontaneament (no estava preparat) i he al.lucinat!!! Aqui els nens i nenes no son com a Abidjan... la musica d'aqui és força més tranquil.la... total, que jo pensava que no es bellugarien gaire i ostres!!! No han parat!!! jajajaj... Després "les autoritats" han anat a visitar les instal.lacions i a inaugurar el foyer (on han fet el pica pica) i jo he pogut gaudir d'estar amb els nens i nenes aquesta estona!!! :)

Aixi que res més!!! Dir-vos que som 17 a infantil, 30 a primer de primària, 25 a primer d'ESO i que els cursos d'alfabetitzacio també es van reomplint!!! També han començat a fer unes xerrades els dimecres per les dones i noies joves, sobre diferents temàtiques de sensibilitzacio... com prevenir i guarir la malària, què és i com es contagia la sida, planificacio familiar, etc... I l'esplai segueix també força bé!!! Aixi que anem de cul, pero estic contenta amb tots aquests nens i nenes per aqui pul.lulant!!!

Res més!!! Espero que les coses per allà vagin bé! Aqui al nord crec que encara està la cosa "liada" amb els tuareg pero no ens arriben massa noticies... En fi, intento passar-vos alguna foto d'aquests estupendos i estupendes!!! Doneu molts records als voluntaris de l'any passat i a la gent de la ONG!!! Grande la visita d'en Ricard i en Felipe!!! Qué tal estais? Gràcies per portar el paquet a casa meva!!! Espero que us facin arribar el muntatge que és per vols, pels salesians i les salesianes, oks???

Un petonàs i fins ben aviat,
Marta

Más noticias desde Mekanissa

Van pasando los días y cada vez me cuesta más encontrar un momento para pararme y escribir unas letrillas. Creo que es la señal de que esta historia me está conquistando y cada día me encuentro más y más parte de este proyecto.
Leo cada uno de los e-mails que me enviáis y no sabéis la ilusión que me hacen, algunos incluso han llegado a emocionarme. Y me dan muchísimo ánimo para seguir adelante, saber que estáis bien y que de alguna forma compartís conmigo esta experiencia.
Creo que una de las mayores dificultades con las que me he encontrado es la falta de previsión. NO podemos prever nada y programar bastante poco. El ritmo en el que aquí se vive es otro y me he de adaptar.
Siempre he creído que de las dificultades se pude sacar algo positivo y así me está pasando aquí. El amárico, ahora ya puedo comunicarme más con los chavales y, con mi amárico, hacerme entender. No sabéis la alegría y satisfacción de poder hacerlo y las ganas de querer aprender más. Ahora mismo el poder entender sus palabras no sabéis lo que me satisface.
Como os expliqué en el anterior e-mail la mayoría de chavales viven en un barrio cercano al colegio de los salesianos. Allí son acogidos por las hermanas Garsparino que luego los envían aquí. Aquí estudian por la mañana, comen, algunos trabajan en el mantenimiento de la casa y luego regresan a casa. Al final de la semana se les pagan 15 birs, si han trabajado bien y todos los días, lo que equivale a 1,5 euros a la semana.
Con ello ayudan a sus familias.
Ayer mismo fuimos a visitar a las hermanas y su barrio.Creo haber entendido el sentido de este proyecto, os lo aseguro. Se me puso un nudo en el estómago al ver las casas en las que nuestros niños vivían. Claro que había visto estas casas antes, de que te sorprendes Amparo? Son tantos los reportajes que has visto en la tele y las casas destrozadas que has visto caminando por las calles de Valecia o Barcelona. Pero cuando sabes que Sintayo, Chombe, Ejut, Emmaguach, Mitu… viven ahí ya no se ve lo mismo.
A la vuelta nos los encontrábamos a todos que regresaban a casa. Nos saludan, algunos nos miraban de reojo, yo creo por vergüenza de que viéramos donde vivían. Seguía teniendo el nudo en el estómago pero una parte de mi entendió muchas cosas.
Hasta ahora cada mes cambian el turno de ir al colegio, un mes por la mañana y uno por la tarde. Para mi es inevitable pensar que tener un buen hábito de estudio con tanto cambio es más difícil. Y el día que una clase tiene examen el resto no va al colegio.
Para mi es inevitable verlos con ojos y cultura europea. ¡Menuda desorganización! No sería mejor… pero sabéis también me pregunto que pensarían ellos si vivieran unos meses en España, seguro muchas cosas no les pacerían lógicas. Porque hay gente que trabaja en algo que nos les gusta y siguen ahí o simplemente se conforman con lo que tiene porque les/nos da miedo cambiarlo. Para nada mi intención es juzgar nada ni a nadie, simplemente creo que hemos de mirar y ver lo que hay. Ante ello, desde donde estemos o queramos estar actuar en consecuencia.
Ahora nos vamos a una boda, una chica que trabaja aquí se casa. Nos hemos puesto nuestras mejores galas y los ojos bien abiertos para disfrutar de este día.
Un abrazo fuerte y no dudéis en seguir escribiéndome, intentaré contestar uno por uno.
Degna deru (buenas tarde)
Amparo.