Els últims del Perú

Ahir a les 15.20h la Rocío, la Cris, la Laura, el Toni i el Pau sortien de l'aeroport de Barcelona. Moltes cares ens miraven, feliç retrobada. Aquí estem novament, cansats, però sans i estalvis.

Lares y Breña (Lima) ja s'han quedat sense voluntaris. Dilluns de matinada, passant la nit en blanc, ens vam acomiadar d'aquest país que durant tants dies ha estat la nostra pàtria.
Les paraules es quedaran curtes per explicar totes les meravelles que hem viscut, i fins i tot curtes també les imatges, aquelles que diuen valer més que les paraules. La gent que hem conegut i les coses que hem compartit les explicarem, i tant que sí, però tindran un sabor especial només per aquelles persones que hagim trepitjat la terra del Perú i hagin gaudit de com són les persones, els adolescents, els nens, els misioners, els padres... d'allà.
Ara, també feliços d'estar entre familiars i amics, tenim una llum especial als ulls, potser reflexe d'una llàgrima encara sense caure per la nostalgia de la família que hem deixat allà.
Només us voliem saludar i dir-vos que hem arribat sans i estalvis però crec que una mica diferents.
Suposo que la Rocío, la Cris, la Laura i el Toni sotsccriuríen les meves paraules.

PAU (o Alinkai, el meu nom en quítxua)